Sense internet no riuriem tant. Un parell de recomanacions: http://darwinawards.com/ En aquest web veureu un recull de les morts més absurdes. Totes verídiques i documentades. Hi podeu votar quina voleu que sigui la guanyador de la pròxima edició d'aquests premis Darwin. Trobareu històries tan curioses com la del malalt que estava seguint un tractament en un hospital de anglès per curar-se d'una malaltia a la pell extesa per tot el cos. El tractament era a base de parafina. Tot l'hospital estava ple de senyalitzacions de "Prohibit fumar". Però el vici va ser superior a ell i el pacient no va reflexionar prou sobre "les conseqüencies" que podria tenir per la seva salut una cigarreta encesa en contacte amb la parafina. Hi trobareu molt altres exemples per l'estil. També us recomano per veure una tria dles millors 12 vídeos de l'any on també n'hi ha algun de molt divertit: http://es.youtube.com/ytawards07winners
Els humans ens creiem ésser intel·ligents, amb capacitat de crear, però durant la nostra existència l'únic que hem estat capaços de fer és copiar la natura. Però ens queda encara molt per copiar i sobretot per copiar bé. Si volem ser capaços d'innovar, d'una innovació de veritat que sigui capaç de millorar substancialment el món on vivim, ens queden moltes coses per copiar. En un passeig de 5 minuts hi pot haver milions d'aquestes solucions revolucionàries que necessitaríem arribats a aquest punt de colapse. Nosaltres fa 4 dies com aquell que diu que voltem pel planeta. Però molt altres ésser (la majoria microscòpics i desconeguts per nosaltres) va milions d'anys que evolucionen i desenvolupen solucions a problemes del seu entorn que podríem aplicar a diversos àmbits.
Voilà el Ferran, el meu fill. De tal palo tal astilla. En fi, donem per inaugurada la temporada boletaire 2008. Però cal admetre que té nassos, en ple juny, omplir una cistella de fredolics en poc més d'una hora i al Bages. Molt i molt aprop de Cabrianes. Fins aquí puc llegir.
Aquest matí he sentit per la ràdio una canço titolada Déu és inalàmbric (per cert, algú em pot dir qui la canta?). I m'ha fet pensar. No sé de cert si Déu existeix. De fet, diria que no ho sap ningú, per molt que alguns visquin de tenir la certesa que Déu sí existeix. M'ha fet pensar que el concepte de Déu ha anat canviant amb els anys. Per exemple, a l'Edat Mitjana, època de foscors, guerres, epidèmies, etc, déu era salvador i jutge. O ens trobem que cultures molt vinculades a la natura i sotmeses a les seves dures inclemències (a l'Àfrica o a l'Amèrica precolombina) reten culte algun déu del sol. Hi ha hagut un déu renaixentista o il·lustrat o de la decadència de l'imperi romà o... Déus per tots els gustos i adaptats a totes les èpoques. Al més important de cada moment. I l'important, el més important, en aquestes èpoques és ser inalàmbric.
Parlaré d'un dels bigotis més famosos de la història de la humanitat: el del Mario Bross. Tot i que el personatge (i el seu bigoti) només tinguin 27 anys d'història, havent de competir amb altres personalitats amb molts més anys a l'esquena i molt més pedigrí (Stalin, Charlot, Lech Walesa, Gandhi, Hitler, Einstein, Clark Gable, etc). Aquest llauner italià va néixer l'any 1981 de la mà de Miyamoto, el que segurament és el més gran creador de videojocs de tota la història. Inicialment no era el protagonista de cap joc, sinó un "extra" del genial i insuperable Donkey Kong. Ni tant sols es deia Mario Bross (el seu primer nom va ser Jumpman). Però tornant al començament: per què el Mario té bigotis? Doncs per limitacions tècniques. Inicialment corria sobre dispositius amb poquíssims pixels de resolució. Miyamoto va fer desenes d'esbossos (es conserven), però aviat es va adonar que si volia que la cara d'en Mario semblés una cara, no li quedava més remei que posar-li un bigoti. I aquest condicionants tècnics propis de la prehistòria del videojocs, van ser l'origen del famós bigoti que avui tots coneixem. No hi ha cap altre èpica explicació. Per cert, sabeu que l'any 92 a Miyamoto li van dir que el bigoti del Mario s'assemblava massa al d'Stalin i li "suggerir" introduir-hi "petits" canvis. Però això ja serà motiu d'un altre article.
Aquest any 2008 farà 50 anys que el dissenyador anglès Gerald Holtom va crear el símbol de la Pau.
Al costat podeu veure una foto del primer cop que el símbol de la Pau va passejar pels carrers de Londres l'any 1958.
Ja voldríem molts dissenyadors crear algun cop a la vida un símbol que pugui esdevenir tant universal, fàcil de recordar, simple, reproduïble, etc.
Com a curiositat, esmentar que el símbol va néixer dintre d'una campanya a favor del desarmament nuclear (CND en anglès) i representa (com podeu veure a la il·lustració) la suma de les lletres N i D de Nuclear Disarmament en el llenguatge de les banderes que utilitzen els exercits de marina.
Grans teòrics de la publicitat han escrit que l'èxit d'una campanya rau en aconseguir arribar al cervell o al cor dels destinataris (o als dos llocs). Això ho diuen els grans mestres i la sabiduria popular. Us adjunto un parell d'exemples de sabidura popular aplicada a campanya casolana (però efectiva).
El consum en el sector dels videojocs va créixer un 50%
al conjunt de l'estat espanyol l'any 2007, en què es van arribar a
facturar prop de 1.500 milions d'euros. Són dades de la patronal aDeSe,
l'Associació de Distribuïdors i Editors de Software d'Entreteniment. A
més, i per primer cop, els videojocs van superar en facturació la resta
del sector audiovisual -cine i música-, que va comptabilitzar en
conjunt uns guanys de més de 2.700 milions d'euros. L'evolució del
sector dels videojocs segueix la tendència registrada a Europa, on les
vendes van créixer un 45% i es van situar en els 13.000 milions
d'euros. Espanya se situa en quarta posició, darrere el Regne Unit,
França i Alemanya.
També segons dades de la patronal, el 2007 es
van vendre dos milions de videojocs amb el sistema il·legal dels top
manta, i es van intercanviar prop de 15 milions de productes per
internet, un 22% més que l'any anterior.
El mateix estudi també analitza els efectes dels videojocs sobre el comportament dels nens i conclou que en potencien l'autoestima, la creativitat i les habilitatsl
Buzz vol dir en anglès brunzir (el típic so de zzzzzzz que fan les abelles). En el món del marketing vol dir fer soroll, fer-nos sentir. Consisteix en fer que la gent i els mitjans parlin d'una determinada cosa. Consisteix en generar rumor, soroll, etc. No té tant a veure amb la reputació com amb el volum. O dit d'una altra manera, l'important és que se'n parli, encara que sigui malament.
Evidentment internet és el que ha llençat a la fama el concepte buzz i li ha obert inmenses possibilitats, ja que pemet escampar informacions a gran escala. Però el buzz ja existia de molt abans. El buzz ha fet per exemple que un anunci com el de 1984 d'Apple, inspirat en el llibre del mateix títol de George Orwell i rodat per Ridley Scott, pensat per ser passat per la TV i que només s'ha arribat a passar una vegada, sigui uns dels anuncis més vistos de tota la història per milions de persones. I diria que cap anunci de TV ha generat mai tantes interpretacions (i tan antiwindows o antiBill Gates o antipensament únic). Molts els considerem el millor anunci de la història. Més avall l'adjunto.
I els que vivim a poble sabem que hi ha centres dedicats (encara que sigui de forma no conscient) a la producció de buzz (el forn de pa, el bar, la botiga, la llibreria, etc)
La campanya que va precedir el llençament de la peli The Blair Bitch Project és un dels exemples de manual de campanya de buzzmarketing ben fen feta. En un proper article explico breument que és el buzzmarketing. i quant tingui una estona més llarga em dedico a posar i a comentar altres exemples. Aquesta magistral campanya de buzz va converitr una pel·licula amb un pressupost ínfim en sorprenent èxit de taquilla. Una setmana abans de la seva estrena, el web oficial va registrar 73 milions de visites en només una setmana. El més sorprenent de tot (per mi) és que la pel·licula no matava gens. i no només es va convertir en un èxit de taquilla, sinó que s'ha convertit en un exemple de com una peli mediocre pot acabar creant escola i omplint el món de seqüeles i psedoseqüeles. Sense anar més lluny aquí teniu exemple filmat a casa nostra per 2 excursionistes a prop de Campdevànol que també ha esdevingut superconegut. Cal dir que no està gens malament i el ritme narratiu supera el punt de partida de La Bruixa de Blair.
Internet canvia a un ritme trepidant. Les empreses que en volen treure profit ho ha de tenir clar si se’n volen aprofitar i no quedar-se al marge. Davant de la irrupció a internet de la filosofia 2.0 (compartir, col·laborar, democratitzar, socialitzar, etc), moltes empreses pensen que la seva informació s’ha de guardar sota pany i forrellat i s’ha de filtrar amb comptagotes, quan interessa i sota estricte control.
L'altra dia vaig provar una càmera de fotos que em va deixar de pasta de moniato: la nova Lomo Fisheye Uno. Que sàpiga és la única càmera compacta que ve equipada amb un ull de peix. I només val 70 euros. Ho dic per si algú em vol fer un regal i no sap per on començar. Qui no sàpiga massa que és la lomografia, el convido a "passejar" per la meva galeria de fotos (gairebé totes les imatges han estat capturades amb una lomo minitar 1).
Dintre del context general d'extrema seriositat (o gairebé) del blog, sento no haver pogut refrenar els meus instints paternals i haver sucumbit a la temptació de penjar aquesta foto.
Un moment de debilitat el té tothom, no?
Amb amics i familiars ja no em disculpo que sens dubte ho sabran entendre.
(Per cert, el gran es diu Ferran i la petita Jana)
Es veu que aquest 2008 no és l'any de Bill Gates. A banda que ha deixat de ser l'home més ric del món (tot i que ja canviaria la meva llibreta d'estalvis per qualsevol de les seves, encara que sigui on hi té les engrunes), resulta que el nou Windows Vista està sent un fracàs de vendes. El Windows Vista va ser pensat per competir amb els nous sistemes d'Apple com Leopard i amb la seva filosofia d'Ilife que no para de guanyar quotes de mercat (una verdadera forma de vida que s'extén molt més enllà dels ordinadors Apple i inclou els iPods, el iPhone i mil dispositius i aplicatius). La realitat està sent que el Vista està a anys llum del Leopard. I les vendes ho demostres. Microsoft ha retardat ja moltes vegades la retirada de l'XP del mercat. Havia de ser aquest 2008. Ara ja reconeixen que no fins més enllà del 2010. La raó la sabem tots: molts compradors de PCs renuncien a Vista i demanen que els hi instal·lin XP, que és més ràpid, no consumeix tants recursos i no presenta tantes incompatibilitats entre dispositius. Sembla mentida com Windows, amb la d'anys que fa que intenta copiar i millorar els
sistemes operatius d'Apple, encara no hagi aconseguit fer cap còpia digna. Recordem que quan els PC funcionaven amb MS-DOS, els Apple ja feia anys (des de 1984)
que incorporaven sistemes operatius que a grosso eren molt similars als
Windows actuals. Les diferències continuen sent abismals.
Els joves (i no tan joves)
tenim cada vegada una cultura més visual i ens movem en un ambient més
tecnològic. Televisió i premsa retrocedeixen en detriment , per exemple
d’Internet. Un Internet entès, ja no només com un lloc on es poden trobar
qualsevol tipus d’informació, sinó com un lloc d’oci.
Les dades
són contundents: els mitjans publicitaris tradicionals están saturats i perden
efectivitat. Actualment una campanya a través de spots de TV té un índex de
resposta d’un 1 % en premsa/revistes, d’un 0,75 % en radio; i per marketing
telefònic, d’un 1,5 %. Pel contrari, és habitual que un joc d’advergaming tingui
un índex de resposta d’un 30 % i una
mitja de recomanació a amics i coneguts d’un 22 %. A més, la mitja del temps
de connexió (i l’atenció dedicada) a un joc d’aquest tipus és infinitament
superior a la que es dedicaria a un anunci de TV, de premsa o a una tanca
publicitària. La connexió mitjana és
d’entre 5 i 35 minuts, però existeixen experiències d’hores de
connexió.
El
passat 2 de juny vaig de tenir l’ocasió
d’escoltar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona una conferència
magistral de Catharine Fishel.
Catharine
Fishel, és una escriptora nordamericana especialitzada en l’estudi de la cultura
del disseny actual. Persona molt ocupada, amb una gran formació i amb desenes
de llibres publicats, va deixar per unes hores la pau de la granja on viu, en
un recòndit i aillat indret envoltat de boscos a l’estat d’Illinois, per
acceptar fer una xerrada a Barcelona, convidada pel Col.legi de Dissenyadors
Gràfics de Catalunya.
I
com que hi ha vida més enllà d’internet, les consoles, els mòbils, etc,
recomanré un joc supersimple i superentretingut. El descriu el gran amic Oriol
Ripoll al seu llibre “Més de 100 jocs d’arreu del món”. No és res més que una
versió, que es juga a Bangladesh, molt simplificada del mític Alquerc.
S’anomena Txaca. Només necessitareu 12 fitxes de 2 tipus diferents
(cigrons/mongetes, pedres de 2 colors, etc). Podeu dibuixar un taulell com el
de més avall sobre un paper, al terra, a la sorra de la platja, etc. Disposeu
inicialment les fitxes com s’indica al dibuix.
Les
normes no poden ser més fàcils:
Per
torns, cada jugador mou una de les seves fitxes sobre una posició buida
comunicada per una línia. En qualsevol direcció.
Per
capturar, cal saltar damunt d’una peça contrària, sempre i quan hi hagi un
espai buit al costat de la fitxa capturada.
Guanya
qui aconsegueix quedar-se totes les fitxes del contrari.
Què voleu que us
digui de mi si ja em coneixeu perquè normalment (però no tant com voldria) sóc
qui us ve a veure, qui us truca, qui us escolta, qui us proposa, qui us
recomana, qui…
M’encanta la meva feina. Més per la vessant teòrica
i conceptual que no pas per la vessant pràctica (això ho deixo en mans del
fantàstic equip de professionals de la Factoria). I com a “flipat” del disseny
gràfic i multimèdia, la majoria de textos del meu bloc personal parlen
comunicació visual, d’estratègies de màrqueting online, d’advergaming, Web 2.0, etc.
Us parlo també
algunes de les meves grans aficions (perquè no només de feina viu l’home): els
jocs, la fotografia, etc
Els humans ens creiem ésser intel·ligents, amb capacitat de crear, però durant la nostra existència l'únic que hem estat capaços de fer és copiar la natura. Però ens queda encara molt per copiar i sobretot per copiar bé. Si volem ser capaços d'innovar, d'una innovació de veritat que sigui capaç de millorar substancialment el món on vivim, ens queden moltes coses per copiar. En un passeig de 5 minuts hi pot haver milions d'aquestes solucions revolucionàries que necessitaríem arribats a aquest punt de colapse.
Voilà el Ferran, el meu fill. De tal palo tal astilla. En fi, donem per inaugurada la temporada boletaire 2008.
Aquest matí he sentit per la ràdio una canço titolada 
Parlaré d'un dels bigotis més famosos de la història de la humanitat: el del Mario Bross. Tot i que el personatge (i el seu bigoti) només tinguin 27 anys d'història, havent de competir amb altres personalitats amb molts més anys a l'esquena i molt més pedigrí (Stalin, Charlot, Lech Walesa, Gandhi, Hitler, Einstein, Clark Gable, etc).
Aquest any 2008 farà 50 anys que el dissenyador anglès Gerald Holtom va crear el símbol de la Pau.
Grans teòrics de la publicitat han escrit que l'èxit d'una campanya rau en aconseguir arribar al cervell o al cor dels destinataris (o als dos llocs). Això ho diuen els grans mestres i la sabiduria popular. Us adjunto un parell d'exemples de sabidura popular aplicada a campanya casolana (però efectiva).
Buzz vol dir en anglès brunzir (el típic so de zzzzzzz que fan les abelles). En el món del marketing vol dir fer soroll, fer-nos sentir. Consisteix en fer que la gent i els mitjans parlin d'una determinada cosa. Consisteix en generar rumor, soroll, etc. No té tant a veure amb la reputació com amb el volum. O dit d'una altra manera, l'important és que se'n parli, encara que sigui malament.
L'altra dia vaig provar una càmera de fotos que em va deixar de pasta de moniato: la nova Lomo Fisheye Uno. Que sàpiga és la única càmera compacta que ve equipada amb un ull de peix. I només val 70 euros.
Benvolgut client,
Es veu que aquest 2008 no és l'any de Bill Gates. A banda que ha deixat de ser l'home més ric del món (tot i que ja canviaria la meva llibreta d'estalvis per qualsevol de les seves, encara que sigui on hi té les engrunes), resulta que el nou Windows Vista està sent un fracàs de vendes.